GENOVA

Aquest estiu el destí em va fer caure un dia a Gènova, de camí a la Toscana. Hi havia estat un altre cop, però només de nit i de pas per anar cap a Suïssa. Però aquest cop hi havia previst passar tot el dia i visitar-la. M'esperava una ciutat industrial i portuària, sense massa vida. I la veritat és que em va sorprendre positivament.
La película en qüestió que vaig decidir veure ahir, per simpatia, crec que la dibuixa bastant bé. Potser exagera una mica en quan a la brutícia, que no dic que no ho sigui, però les sensacions que vaig tenir recorrent el laberint fosc de carrers tot sol i a primera hora del matí es reflexen bastant a la película. Les cases que s'abracen unes amb altres dalt del teu cap, carrers que sembla que acaben sense sortida però que sempre porten a algun lloc, els túnels que foreden els ciments dels edificis, les prostitutes que esperen pacientment sentades en cadires davant de la porta i tot sense perdre l'escència de ser una ciutat geunuinament italiana. La veritat és que el film, a part de les qualitats artístiques infinitament superiors, fa un retrat molt més realista que el que fa Woody Allen de Barcelona. A part, esboça molt bé la costa liguriana. Suposo però, que certs italians es poden sentir poc identificats amb la imatge que es dona d'ells, de la mateixa manera que jo no em vaig sentir gens reflexat en el film de Woody.
En quan a la història en si mateixa, haig de dir que té pel meu gust un excès d'aires d'intriga, però entenc que és part dels elements necessaris per explicar els sentiments d'angoixa que atravessen els personatges. Tot i així és una película tremendament positiva. Com superar l'insuperable. Com no enfornsar-se en el fang dels sentiments de culpabilitat. Com arriar amb el dia a dia. Com mirar endavant sense oblidar el que hi ha darrera. I no deixar els instints i ensenyances rebudes des de ben petit.
En fi, que la película és digne de veure sobretot si es vol respirar aires italians sense moure's del sofà.

Un fidel retrat del caràcter xinès

Ni uno menos.
Retrat d'una Xina dual: per una banda la que està anclada en el passat (la rural) i per l'altra d'una en vies d'extinció (les ciutats dels Hutongs). Pobles sense carrers asfaltats. Ciutats bullicioses plenes de llocs de menjar al carrer. Cases de fang i escoles amb goteres que es cauen. Barris tradicionals en substitució per macro-comunitats d'edificis amb guàrdies de seguretat a l'entrada.
En mig de tot això, persones que no tenen res i s'obessionen amb el poc que tenen. Aprendre a saber el valor de les coses quan no les tens. I l'etern caràcter negociant, però que mai falta a la seva paraula.
Un fidel retrat l'inmensitat del món rural en contrast del món urbà sense l'espai vital necessari. Un fidel retrat de la Xina actual. Un retrat d'un caràcter que farà tremolar el món.
Nens que són actors que semblen bons actors. I una noia que se surt. I una escena, la de l'estació, que reflecteix amb escreix el caràcter xinès. La capacitat de sacrifici i concentració.
Es curiosa la sensació de les escenes televisives. Per una banda, sembla un aspecte fantàstic i massa casual com per donar credibilitat a la película. Però per altra banda, les escenes estan filmades de tal manera que els protagonistes de sempre de la película no deixen de ser-ho, i la resta circula pel voltant enfatitzant la història sense desmerèixer-la. Una extranya sensació.
No us la perdeu.

Una llança a favor de l´Islam

Aquesta película és un cant a favor del musulmanisme moderat. Ens dona una visió força negativa del judaisme amb els típics i tòpics. Treballadors, fent espavilar els nens de petits, estalviadors, cults, tancats. Circunstàncies familiars adverses. Separacions, fills inventats per educar el fill en la por i xantatge moral. A la fi, el desprestigi social. L'atur i el no poder portar el ritme de vida, acaba amb la mateixa. No s'aprofundeix en les qüestions juedo-religioses.

Per altra banda, la religió musulmana ben entesa. Una lectura del Corà positiva. Una abraçada no excloent. Un home que veu en l'adopció tardia una forma de deixar que el seu llegat es perdi en el no res. Un home que de l'amor i la comprensió en fa la seva doctrina.

I el convers, un jove que desperta d'una infantesa que ja fa temps que no ho és, quan només li falta descobrir l'amor per acabar essent un home madur.

El telò de fons, un barri marginal bohemi de la París dels anys 60. Una explosió del rock&roll. I una road-movie per Istambul i les terres més profundes de la Capadocia Turca, en el cor kurd.

El resultat, una bella fàbula ben explicada amb un guió ben trenat , desgranant mica en mica aquesta idea de la religió com a forma d'inclusió i tolerància al proxim.

Pares i no pares

La violència és injustificable. Condicionar la vida dels demés amb les meves accions és per a mi una acció no computable en el meu catàleg de conductes possibles. Però aquí és precisament on rau la clau. El meu catàleg de conductes no és res més que el fruit de l´educació rebuda en base a exemples i referents a seguir. I precisament això és el que ens vol mostrar la película. La no educació, la no existència del referent paternal, el créixer a la selva desemboca en aquest món de consciències errants. El carrer, la necessitat i la marginació són la resta d´ingredients que ens cuinen un menú del tot predictible. Precisament és en la recuperació del fil perdut, on es troba la redempció. Recuperar la cadena paternofilial que es va trencar amb els seus progenitors, recondueix una situació de per sí comdennada a un racó sense sortida. La recuperació de l´estimació enmig de la violència. Demostrar que si bé no hi ha fet mai res per remediar-ho, és que tampoc ningú va posar a les seves mans els ingredients per descobrir-ho.
El que jo crec sempre, que l´educació ha d´aconseguir desenvolupar l´autoestima a uns nivells que res de fora ho pugui trencar. I és que quan un s´estima la seva vida, és quan pot començar a respectar la dels demés.
La película fotografia amb exactitud una suràfrica post apartheid, que lluita per curar totes les ferides que va deixar obertes.

Escapar

En un món ple de fronteres dins de fronteres, dues dones intenten escapar de les reixes. No saben a on van. Una té por. L'altra està decidida a trencar amb tot el que ha viscut fins ara. Una va cap al nord. L'altra cap al sud. Cap de les dues es conformen amb el món que els ha tocat viure. Una no sap on va. Només sap que emprèn un viatge sense retorn. Però no té res a perdre. L'altra ho arrisca tot.
En l'absurditat de les fronteres i en terra de ningú es despedeixen de tothom. Una obertament. L'altra d'amagat. Es l'únic recurs per poder ser tu mateix.
La película, feta per un israelí, ens mostra humanitat dins l'opressió i la irracionalitat. La vida en uns territoris ocupats per la força, com a mesura de defensa? O d'atac? Paisatges reals i gent real. Una mirada a uns territoris tan codiciats com oblidats. Com si l'únic important fos posseïr-los. No importa que en fem d'ells. Una música magistralment conduida i amb perfecte simbiosi amb unes imatges que inviten a visitar el lloc des de la distància. Un lloc de bellesa inhòspita, tan de paisatge com de cors que a vegades per excessivament identitaris dificulten la convivència.
Una gran sort descobrir de tant en tant perles com aquesta. Pell de gallina.

L'amor obsessiu

Aquesta fàbula ens mostra una gran part del catàleg d'amors que pot experimentar l'home. L'amor paternal entre pare i filla adoptiva. Aquest amor es transforma en amor obsessiu i possessiu, però només per una de les bandes, convertint-se en aquell amor que ofega i que tard o d'hora acaba fracassant. L'egoïsme, característica que amb més o menys quantitat hi ha en tot amor, aquí acaba per convertir-se en el principal ingredient. Amor a primera vista, el que no se sap com acabarà però del qual l'home es deixa encegar i seguir-lo fins al final de les conseqüències. L'amor paternal carnal, que deixa uns lligams que mai es poden trencar.
Es aquesta obra un cant a l'amor. Però també un cant al color. I a la bojeria humana. I a la soletat. I a la perseverància. I sobretot un cant a la vida. A tenir una il.lusió per aixecar-se cada dia.
Kim ki-duk aposta per la mateixa escenografia i tempo que a primavera,....primavera. I per mi torna a encertar. La película, altament recomanable, pel meu gust només perd el nord una mica al final de la película. El que els passa a molts directors/guionistes, que no saben com acabar-la. Excessius elements sobrenaturals que fins aleshores no havien estat tan presents. Desenllaç excesivament prematur i allargat. Es podria haver aprofitat per explicar quelcom més i tenir un final més obert i breu.
De totes maneres, el més impressionant és com una película pot tenir dos protagonistes que no diuen ni una paraula en tot el film i malgrat tot expliquen tota la seva vida i pensaments només amb mirades, gestos i expressions. Rostres que parlen i càmera que sap escoltar. Una altra forma de comunicar.

Senzillesa, sensibilitat i suggerencia

Aquestes per mi són les tres esses (SSS) del bon cine. Senzillesa, per què les idees simples són les millors. Sensibilitat, per què tots els sentits han de ser capaços de ser estimulats. Suggerència, per què les coses explicades a mitjes donen espai a la pròpia creativitat de l'espectador.

Es per això que aquesta película, rebossa de totes aquestes qualitats. A l'estil de rouge, blue, ..., es veu aquí com un polac treu suc a la sensualitat de noies franceses de porcellana. Senzillament, no es pot explicar en paraules.

Es possible que tinguem un destí creuat que ens ensenya a viure. Jo no sé si en tinc un, però sí que intento sempre deixar-me anar i portar pel destí. I sense prendre grans decisions et deixes emportar per intuicions que mirades en prespectiva te n'adones que han dirigit el camí de la teva vida. I no sé si això és el destí o són els missatges subliminars d'una alma bessona que deambula en algun lloc del món i que ens guia per les carreteres de la nostra existència.

Es per això que jo crec que sense intentar donar-li cap punt de vista científic, el director ens mostra d'una forma poètica una manera de veure el nostre destí. No pretèn que aprenem res, si no només donar-li una altra sentit a la vida.

La película és de les millors que he vist darrerament. Quedes absort amb tots els sentits. Quasi perds la respiració.

El principi d'acció i reacció

Potser una de les tres películes que més bé reflexen els tres moments més claus de la història d'Irlanda. Després d' Omagh (del mateix director Greengrass), i en la direcció dels crancs, ja només faltarà Michael Collins, encara que suposo que serà d'un estil més convencional.
Càmera en mà, tremolor constant que em fa reduir el tamany de la projecció, ens narra en primer pla d'un dia que va canviar el rumb de la vida de molta gent. Una minoria que arrossegada per líders polítics, aplastada entre la nova lluita armada contemporània entre imperis i exèrcits revolucionaris (ara anomenats terroristes). Una minoria derivada de les polítiques inmigratòries colonialistes. Tots plegats víctimes del cóctel poder-religió-identitat, que tantes guerres i morts ha provocat a la història de la humanitat. Uns fets que fan apuntar encara més als inocents a un dels dos bàndols de la lluita activa. Una forma de recaptar adeptes.
Se'm desperta encara més la curiositat per anar a Belfast a veure què es respira actualment de tot això. Des del meu cristianisme adogmàtic se'm fa difícil imaginar les diferències des del punt de vista de la vida quotidiana pot generar l'etiqueta catòlic o protestant. Tantes, que puguin portar a odiar-se fins a la mort. Es per això que crec que com sempre està darrera, els darrers ingredients del còctel. La lluita pel poder i el control, i aquesta necessitat que té l'home d'anar penjant etiquetes, que aboquen en identitats i nacionalismes, tots ells excluyents, sense matisos.
Un aprofita per llegir sobre la història d'Irlanda, i veu que estava en la més ignorant de les postures. I rellegint la història, s'enten la situació actual del país. Com és possible que Irlanda sigui un país emergent de creixement tan ràpid. I s'entèn una mica més el problema d'Irlanda del Nord. I per més que es vulgui equiparar, a mi em sembla que no té res a veure en els problemes dels nacionalismes catalans i bascos. Tot i que el cóctel poder-identitat hi és al darrera, hi manca l'ingredient de la religió, i els esdeveniments de la història han estat bastant diferents. A Espanya, la religió també s'ha utilitzat, però no en rerafons nacionalista si no més aviat econòmic. Es ben bé que la pela és la pela.
Fins Michael Collins.

Com treure suc de les pedres

Un mira la sinopsi d'aquesta película. Jolín, el de sempre. Home va a la guerra. Desapareix. Funeral sense cos. Germà rebel que es transforma i cuida a la viuda. Enamorament. Retorn del desaparegut... Tot plegat no engresca gaire d'entrada.
Però la veritat és que és increïble com amb aquests tòpics es pot desgranar un guió tan sorprenent, es pot fer una posta en escena tan delicada i es poden trobar uns actors tan creibles que facin una obra d'art que deixi un regust tan dolç. La película és com m'agraden a mi. Sutil, sense blancs ni negres. Tota la gama de grisos i sobre tot sense masses pretencions. Ja és la segona película danesa en poc temps (Wilbur se quiere suicidar) així com entre d'altres de nòrdiques. M'està sorprenent aquest cine. Sembla reflex del que realment hi ha al darrera, i que per mi és una societat més avançada. Això desemboca en un rebuig a la superficialitat.
Només comentar que a mi em sobra la darrera frase de la película. Ja es veia clar i m'agrada que els directors sapiguen tallar la peli en el punt just que deixi que la teva ment acabi la película. Es un símptoma de que l'has entesa i t'han sabut transmetre el que passa pel barret de l'autor. I si no, queda obert a que en facis la interpretació que més et sembli.
Que vagi de gust.

Manipulació

Jo sempre he cregut que hi ha dos tipus de persones en aquesta vida. Els que sobreviuen per sí mateixos, i els que per sobreviure necessiten manar i dirigir a la resta. Aquests segons, són necessaris per què la societat tiri endavant, però així mateix han representat sempre tots els propis mals de la societat. En un conflicte com ara el basc, es donen els ingredients de sempre. Gent que es disputa el poder, ja sigui amb unes armes o altres, i gent que en rep les conseqüències. I aquests al final, són el que menys importen. I si importen per alguna cosa, és per utilitzar-los per poder continuar lluitant pel poder, sigui d'una manera o altra. Hom pot pensar que en aquest país, les víctimes estan utilitzades per determinats partits polítics. Però al final, veient películes com aquesta, te n'adones que en realitat estan utilitzades per tots els bàndols. Aquesta lluita fa que ens oblidem del verdader dolor que han sentint aquesta gent. Ens desvien del que realment ha significat la pèrdua del ser més estimat. I el fet de ser pare encara et fa veure més les coses en aquest sentit. I en aquesta anomenada nova classe de les víctimes, es repeteix també el patró de l'existència humana. Apareixen els que sobreviuen i els que per sobreviure necessiten manar i dirigir la resta. I gràcies a ells les coses tiren endavant, però també fan molt de mal amb la seva actitud. I el principal mal, és que ens oblidem realment del que ha representat per ells patir la tragèdia.
En aquesta película, apareix però un personatge que trenca tots els motllos. Apareix una persona que acaba manant però no per ànsia de poder sino per carisma i convicció. Una persona d'aquelles que crec que en falten un bon grapat arreu del món.
La película és del tot recomanable. Tracta amb duresa però a la vegada amb molta delicadesa un dels temes més escabrosos però repetits d'avui en dia. Del que en diuen terrorisme, que no és res més que altres formes de lluita pel poder. Verdaderes guerres encobertes, en les que no moren soldats si no la societat civil. L'única diferència entre les guerres d'abans i les d'ara és que les víctimes abans sabien que anaven a morir. Ara no.
Les imatges de l'atentat són el suficient crues per posar-te en la pell dels personatges, però molt encertadament no s'hi recreen gratuitament.
Anem a veure Bloody Sunday, del mateix director, a veure si és tan bona com diuen. Amb obres com aquesta la cosa promet.

El sentiment de ser

Aquesta nit hem acabat de veure "va, vis et deviens" o "vete y vive", i m'ha tornat a despertar altra cop la meva incapacitat per comprendre els profunds sentiments que tenen certes societats, cultures o races de ser o no ser. Jo sóc un home, per què salta a la vista. Jo sóc castany per què el meu cabell no és ros. Jo sóc una persona ja que em veig diferent a un cavall. Inclús puc afirmar que no sóc negre, ja que la meva pell no s'assembla a aquest color. Però jo ja no sé si sóc català. Ja no sé si sóc catòlic. Ja no sé si sóc d'esquerres o de dretes.
Aquesta fotografia està presa un diumenge en el cor del call jueu d'Ambères (Antwerpen). Simplement es veuen nens que van a col.legi i universitaris que van a classe. Un sector concret de la ciutat que batega a les nou del matí mentre la resta encara dorm descansant d'un dissabte de disbauxa. I quan veus això i mires la película, penses, realment què significa ser? Realment no puc entendre als jueus. Per una banda els admiro, però per altra banda no els entenc. No em cap a la ment com pot ser tan important el ser, més que el sentir o inclús l'estimar. Menys mal que la película deixa un regust dolç, donant entendre d'una manera implícita que aquesta correlació de forces a vegades s'inverteix, i que en el fons, amb el cor a la mà, tots som iguals. I és que jo estic convençut que en l'extrem, superades totes les barreres i les ideologies imposades pels qui volen marcar el seu territori, la raó i els sentiments s'acaben imposant.
Descomptant un final per mi no massa encertat, la película ens dona una visió de la història de la repatriació dels jueus etíops dels anys 80, confinats en camps de refugiats víctimes de les constants persecucions que ha sofert el poble jueu. Totes elles injustificades. I em pregunto jo si no és això el que ha alimentat encara més aquesta concepció del ser o no ser. Com a telò de fons, els aconteixaments entre jueus, palestins, americans i àrabs dels anys noranta. Un gran relat històric sense pretendre ser-ho.

Cuinar la vida

Des de la nova condició de pare, em començo a qüestionar la meva eterna idea de que els pares no neixen, si no que es fan. El sentiment carnal que ha aflorit en la meva consciència apaivaga la vella convicció de que la sang i els gens no afecten tant com l'amor i educació en l'àmbit de la convivència familiar. Aquesta deliciosa història em recorda que altres formes de creixement són tan possibles com necessaris. Que l'amor patern i matern neix i creix, però ès possible que també sorgeixi del no res. L'esforç, carinyo i sobretot el temps pot gestar el que per espontàniament s'engrendra en nou mesos d'espera, de la mateixa manera que pot arribar a desaparèixer.
La película Deliciosa Martha, ens mostra la cara més sensible del cinema europeu. Una història profunda i amb molts matisos. Una interpretació excel.lent, un retrat desgranat d'una cuina professional i una delicadesa extraordinària en tractar el sempre amarg tema de l'orfandat. Com a comentari, només dir que sobren totalment els dos darrers minuts de películes. Desitjava de tot cor que el fotograma que us ensenyo fos l'últim de la película, però en un allargament innecessari s'explicita banalment un final que fóra millor deixar a com a deure per la reflexió. També m'agradaria comentar el lamentable paper del psicòleg, que si bé complementa molt bé la història, crec que és un flac favor fet a aquesta noble, difícil i cada cop més necessària professió.

Montseny i Matagalls

Molts dies esteu amagats rera una tenue calitja o un núvol de tempesta. Són poques les ocasions en que us deixeu veure en tota la vostra inmensitat, altívols, joganers, rivalitzant en alçada. L'un enfront de l'altra, separats per un tall d'espasa imaginària. L'un nom i fama. L'altra misticisme i inspiració literària. Tots dos, junts, perfil genuí en el cel. Un gran pulmó i un amagatall de racons insòlits. Refugi de desitjos i espai per la pau que dóna la natura en estat pur. Tons de verd a groc, passant per tots els matisos d'ocre. Brolls d'aigua que llisca mansament per entre les pedres satinades. Símbol del cor de Catalunya i punt de referència metereològic. Gràcies per guiar la meva mirada des del meu petit balcó al món.

Benvinguda

Sempre m'he preguntat si una formiga caminant sobre la barana del meu balcó veuria el campanar tal com el veig jo. I sempre he pensat que no, ja que si fos així es pararia a contemplar-lo. I ella en canvi, continua caminant i buscant com si el nostre món no anés amb ella. Penso que internet és com el meu poble i jo sóc una formiga que només veig el que tinc a davant en cada moment. Qui pogués ser com els homes i poder veure tot el poble amb una sola mirada. A què us invita aquesta reflexió?