El sentiment de ser

Aquesta nit hem acabat de veure "va, vis et deviens" o "vete y vive", i m'ha tornat a despertar altra cop la meva incapacitat per comprendre els profunds sentiments que tenen certes societats, cultures o races de ser o no ser. Jo sóc un home, per què salta a la vista. Jo sóc castany per què el meu cabell no és ros. Jo sóc una persona ja que em veig diferent a un cavall. Inclús puc afirmar que no sóc negre, ja que la meva pell no s'assembla a aquest color. Però jo ja no sé si sóc català. Ja no sé si sóc catòlic. Ja no sé si sóc d'esquerres o de dretes.
Aquesta fotografia està presa un diumenge en el cor del call jueu d'Ambères (Antwerpen). Simplement es veuen nens que van a col.legi i universitaris que van a classe. Un sector concret de la ciutat que batega a les nou del matí mentre la resta encara dorm descansant d'un dissabte de disbauxa. I quan veus això i mires la película, penses, realment què significa ser? Realment no puc entendre als jueus. Per una banda els admiro, però per altra banda no els entenc. No em cap a la ment com pot ser tan important el ser, més que el sentir o inclús l'estimar. Menys mal que la película deixa un regust dolç, donant entendre d'una manera implícita que aquesta correlació de forces a vegades s'inverteix, i que en el fons, amb el cor a la mà, tots som iguals. I és que jo estic convençut que en l'extrem, superades totes les barreres i les ideologies imposades pels qui volen marcar el seu territori, la raó i els sentiments s'acaben imposant.
Descomptant un final per mi no massa encertat, la película ens dona una visió de la història de la repatriació dels jueus etíops dels anys 80, confinats en camps de refugiats víctimes de les constants persecucions que ha sofert el poble jueu. Totes elles injustificades. I em pregunto jo si no és això el que ha alimentat encara més aquesta concepció del ser o no ser. Com a telò de fons, els aconteixaments entre jueus, palestins, americans i àrabs dels anys noranta. Un gran relat històric sense pretendre ser-ho.

Cuinar la vida

Des de la nova condició de pare, em començo a qüestionar la meva eterna idea de que els pares no neixen, si no que es fan. El sentiment carnal que ha aflorit en la meva consciència apaivaga la vella convicció de que la sang i els gens no afecten tant com l'amor i educació en l'àmbit de la convivència familiar. Aquesta deliciosa història em recorda que altres formes de creixement són tan possibles com necessaris. Que l'amor patern i matern neix i creix, però ès possible que també sorgeixi del no res. L'esforç, carinyo i sobretot el temps pot gestar el que per espontàniament s'engrendra en nou mesos d'espera, de la mateixa manera que pot arribar a desaparèixer.
La película Deliciosa Martha, ens mostra la cara més sensible del cinema europeu. Una història profunda i amb molts matisos. Una interpretació excel.lent, un retrat desgranat d'una cuina professional i una delicadesa extraordinària en tractar el sempre amarg tema de l'orfandat. Com a comentari, només dir que sobren totalment els dos darrers minuts de películes. Desitjava de tot cor que el fotograma que us ensenyo fos l'últim de la película, però en un allargament innecessari s'explicita banalment un final que fóra millor deixar a com a deure per la reflexió. També m'agradaria comentar el lamentable paper del psicòleg, que si bé complementa molt bé la història, crec que és un flac favor fet a aquesta noble, difícil i cada cop més necessària professió.

Montseny i Matagalls

Molts dies esteu amagats rera una tenue calitja o un núvol de tempesta. Són poques les ocasions en que us deixeu veure en tota la vostra inmensitat, altívols, joganers, rivalitzant en alçada. L'un enfront de l'altra, separats per un tall d'espasa imaginària. L'un nom i fama. L'altra misticisme i inspiració literària. Tots dos, junts, perfil genuí en el cel. Un gran pulmó i un amagatall de racons insòlits. Refugi de desitjos i espai per la pau que dóna la natura en estat pur. Tons de verd a groc, passant per tots els matisos d'ocre. Brolls d'aigua que llisca mansament per entre les pedres satinades. Símbol del cor de Catalunya i punt de referència metereològic. Gràcies per guiar la meva mirada des del meu petit balcó al món.

Benvinguda

Sempre m'he preguntat si una formiga caminant sobre la barana del meu balcó veuria el campanar tal com el veig jo. I sempre he pensat que no, ja que si fos així es pararia a contemplar-lo. I ella en canvi, continua caminant i buscant com si el nostre món no anés amb ella. Penso que internet és com el meu poble i jo sóc una formiga que només veig el que tinc a davant en cada moment. Qui pogués ser com els homes i poder veure tot el poble amb una sola mirada. A què us invita aquesta reflexió?