Manipulació

Jo sempre he cregut que hi ha dos tipus de persones en aquesta vida. Els que sobreviuen per sí mateixos, i els que per sobreviure necessiten manar i dirigir a la resta. Aquests segons, són necessaris per què la societat tiri endavant, però així mateix han representat sempre tots els propis mals de la societat. En un conflicte com ara el basc, es donen els ingredients de sempre. Gent que es disputa el poder, ja sigui amb unes armes o altres, i gent que en rep les conseqüències. I aquests al final, són el que menys importen. I si importen per alguna cosa, és per utilitzar-los per poder continuar lluitant pel poder, sigui d'una manera o altra. Hom pot pensar que en aquest país, les víctimes estan utilitzades per determinats partits polítics. Però al final, veient películes com aquesta, te n'adones que en realitat estan utilitzades per tots els bàndols. Aquesta lluita fa que ens oblidem del verdader dolor que han sentint aquesta gent. Ens desvien del que realment ha significat la pèrdua del ser més estimat. I el fet de ser pare encara et fa veure més les coses en aquest sentit. I en aquesta anomenada nova classe de les víctimes, es repeteix també el patró de l'existència humana. Apareixen els que sobreviuen i els que per sobreviure necessiten manar i dirigir la resta. I gràcies a ells les coses tiren endavant, però també fan molt de mal amb la seva actitud. I el principal mal, és que ens oblidem realment del que ha representat per ells patir la tragèdia.
En aquesta película, apareix però un personatge que trenca tots els motllos. Apareix una persona que acaba manant però no per ànsia de poder sino per carisma i convicció. Una persona d'aquelles que crec que en falten un bon grapat arreu del món.
La película és del tot recomanable. Tracta amb duresa però a la vegada amb molta delicadesa un dels temes més escabrosos però repetits d'avui en dia. Del que en diuen terrorisme, que no és res més que altres formes de lluita pel poder. Verdaderes guerres encobertes, en les que no moren soldats si no la societat civil. L'única diferència entre les guerres d'abans i les d'ara és que les víctimes abans sabien que anaven a morir. Ara no.
Les imatges de l'atentat són el suficient crues per posar-te en la pell dels personatges, però molt encertadament no s'hi recreen gratuitament.
Anem a veure Bloody Sunday, del mateix director, a veure si és tan bona com diuen. Amb obres com aquesta la cosa promet.