L'amor obsessiu

Aquesta fàbula ens mostra una gran part del catàleg d'amors que pot experimentar l'home. L'amor paternal entre pare i filla adoptiva. Aquest amor es transforma en amor obsessiu i possessiu, però només per una de les bandes, convertint-se en aquell amor que ofega i que tard o d'hora acaba fracassant. L'egoïsme, característica que amb més o menys quantitat hi ha en tot amor, aquí acaba per convertir-se en el principal ingredient. Amor a primera vista, el que no se sap com acabarà però del qual l'home es deixa encegar i seguir-lo fins al final de les conseqüències. L'amor paternal carnal, que deixa uns lligams que mai es poden trencar.
Es aquesta obra un cant a l'amor. Però també un cant al color. I a la bojeria humana. I a la soletat. I a la perseverància. I sobretot un cant a la vida. A tenir una il.lusió per aixecar-se cada dia.
Kim ki-duk aposta per la mateixa escenografia i tempo que a primavera,....primavera. I per mi torna a encertar. La película, altament recomanable, pel meu gust només perd el nord una mica al final de la película. El que els passa a molts directors/guionistes, que no saben com acabar-la. Excessius elements sobrenaturals que fins aleshores no havien estat tan presents. Desenllaç excesivament prematur i allargat. Es podria haver aprofitat per explicar quelcom més i tenir un final més obert i breu.
De totes maneres, el més impressionant és com una película pot tenir dos protagonistes que no diuen ni una paraula en tot el film i malgrat tot expliquen tota la seva vida i pensaments només amb mirades, gestos i expressions. Rostres que parlen i càmera que sap escoltar. Una altra forma de comunicar.