El principi d'acció i reacció

Potser una de les tres películes que més bé reflexen els tres moments més claus de la història d'Irlanda. Després d' Omagh (del mateix director Greengrass), i en la direcció dels crancs, ja només faltarà Michael Collins, encara que suposo que serà d'un estil més convencional.
Càmera en mà, tremolor constant que em fa reduir el tamany de la projecció, ens narra en primer pla d'un dia que va canviar el rumb de la vida de molta gent. Una minoria que arrossegada per líders polítics, aplastada entre la nova lluita armada contemporània entre imperis i exèrcits revolucionaris (ara anomenats terroristes). Una minoria derivada de les polítiques inmigratòries colonialistes. Tots plegats víctimes del cóctel poder-religió-identitat, que tantes guerres i morts ha provocat a la història de la humanitat. Uns fets que fan apuntar encara més als inocents a un dels dos bàndols de la lluita activa. Una forma de recaptar adeptes.
Se'm desperta encara més la curiositat per anar a Belfast a veure què es respira actualment de tot això. Des del meu cristianisme adogmàtic se'm fa difícil imaginar les diferències des del punt de vista de la vida quotidiana pot generar l'etiqueta catòlic o protestant. Tantes, que puguin portar a odiar-se fins a la mort. Es per això que crec que com sempre està darrera, els darrers ingredients del còctel. La lluita pel poder i el control, i aquesta necessitat que té l'home d'anar penjant etiquetes, que aboquen en identitats i nacionalismes, tots ells excluyents, sense matisos.
Un aprofita per llegir sobre la història d'Irlanda, i veu que estava en la més ignorant de les postures. I rellegint la història, s'enten la situació actual del país. Com és possible que Irlanda sigui un país emergent de creixement tan ràpid. I s'entèn una mica més el problema d'Irlanda del Nord. I per més que es vulgui equiparar, a mi em sembla que no té res a veure en els problemes dels nacionalismes catalans i bascos. Tot i que el cóctel poder-identitat hi és al darrera, hi manca l'ingredient de la religió, i els esdeveniments de la història han estat bastant diferents. A Espanya, la religió també s'ha utilitzat, però no en rerafons nacionalista si no més aviat econòmic. Es ben bé que la pela és la pela.
Fins Michael Collins.

Com treure suc de les pedres

Un mira la sinopsi d'aquesta película. Jolín, el de sempre. Home va a la guerra. Desapareix. Funeral sense cos. Germà rebel que es transforma i cuida a la viuda. Enamorament. Retorn del desaparegut... Tot plegat no engresca gaire d'entrada.
Però la veritat és que és increïble com amb aquests tòpics es pot desgranar un guió tan sorprenent, es pot fer una posta en escena tan delicada i es poden trobar uns actors tan creibles que facin una obra d'art que deixi un regust tan dolç. La película és com m'agraden a mi. Sutil, sense blancs ni negres. Tota la gama de grisos i sobre tot sense masses pretencions. Ja és la segona película danesa en poc temps (Wilbur se quiere suicidar) així com entre d'altres de nòrdiques. M'està sorprenent aquest cine. Sembla reflex del que realment hi ha al darrera, i que per mi és una societat més avançada. Això desemboca en un rebuig a la superficialitat.
Només comentar que a mi em sobra la darrera frase de la película. Ja es veia clar i m'agrada que els directors sapiguen tallar la peli en el punt just que deixi que la teva ment acabi la película. Es un símptoma de que l'has entesa i t'han sabut transmetre el que passa pel barret de l'autor. I si no, queda obert a que en facis la interpretació que més et sembli.
Que vagi de gust.

Manipulació

Jo sempre he cregut que hi ha dos tipus de persones en aquesta vida. Els que sobreviuen per sí mateixos, i els que per sobreviure necessiten manar i dirigir a la resta. Aquests segons, són necessaris per què la societat tiri endavant, però així mateix han representat sempre tots els propis mals de la societat. En un conflicte com ara el basc, es donen els ingredients de sempre. Gent que es disputa el poder, ja sigui amb unes armes o altres, i gent que en rep les conseqüències. I aquests al final, són el que menys importen. I si importen per alguna cosa, és per utilitzar-los per poder continuar lluitant pel poder, sigui d'una manera o altra. Hom pot pensar que en aquest país, les víctimes estan utilitzades per determinats partits polítics. Però al final, veient películes com aquesta, te n'adones que en realitat estan utilitzades per tots els bàndols. Aquesta lluita fa que ens oblidem del verdader dolor que han sentint aquesta gent. Ens desvien del que realment ha significat la pèrdua del ser més estimat. I el fet de ser pare encara et fa veure més les coses en aquest sentit. I en aquesta anomenada nova classe de les víctimes, es repeteix també el patró de l'existència humana. Apareixen els que sobreviuen i els que per sobreviure necessiten manar i dirigir la resta. I gràcies a ells les coses tiren endavant, però també fan molt de mal amb la seva actitud. I el principal mal, és que ens oblidem realment del que ha representat per ells patir la tragèdia.
En aquesta película, apareix però un personatge que trenca tots els motllos. Apareix una persona que acaba manant però no per ànsia de poder sino per carisma i convicció. Una persona d'aquelles que crec que en falten un bon grapat arreu del món.
La película és del tot recomanable. Tracta amb duresa però a la vegada amb molta delicadesa un dels temes més escabrosos però repetits d'avui en dia. Del que en diuen terrorisme, que no és res més que altres formes de lluita pel poder. Verdaderes guerres encobertes, en les que no moren soldats si no la societat civil. L'única diferència entre les guerres d'abans i les d'ara és que les víctimes abans sabien que anaven a morir. Ara no.
Les imatges de l'atentat són el suficient crues per posar-te en la pell dels personatges, però molt encertadament no s'hi recreen gratuitament.
Anem a veure Bloody Sunday, del mateix director, a veure si és tan bona com diuen. Amb obres com aquesta la cosa promet.