Escapar

En un món ple de fronteres dins de fronteres, dues dones intenten escapar de les reixes. No saben a on van. Una té por. L'altra està decidida a trencar amb tot el que ha viscut fins ara. Una va cap al nord. L'altra cap al sud. Cap de les dues es conformen amb el món que els ha tocat viure. Una no sap on va. Només sap que emprèn un viatge sense retorn. Però no té res a perdre. L'altra ho arrisca tot.
En l'absurditat de les fronteres i en terra de ningú es despedeixen de tothom. Una obertament. L'altra d'amagat. Es l'únic recurs per poder ser tu mateix.
La película, feta per un israelí, ens mostra humanitat dins l'opressió i la irracionalitat. La vida en uns territoris ocupats per la força, com a mesura de defensa? O d'atac? Paisatges reals i gent real. Una mirada a uns territoris tan codiciats com oblidats. Com si l'únic important fos posseïr-los. No importa que en fem d'ells. Una música magistralment conduida i amb perfecte simbiosi amb unes imatges que inviten a visitar el lloc des de la distància. Un lloc de bellesa inhòspita, tan de paisatge com de cors que a vegades per excessivament identitaris dificulten la convivència.
Una gran sort descobrir de tant en tant perles com aquesta. Pell de gallina.

L'amor obsessiu

Aquesta fàbula ens mostra una gran part del catàleg d'amors que pot experimentar l'home. L'amor paternal entre pare i filla adoptiva. Aquest amor es transforma en amor obsessiu i possessiu, però només per una de les bandes, convertint-se en aquell amor que ofega i que tard o d'hora acaba fracassant. L'egoïsme, característica que amb més o menys quantitat hi ha en tot amor, aquí acaba per convertir-se en el principal ingredient. Amor a primera vista, el que no se sap com acabarà però del qual l'home es deixa encegar i seguir-lo fins al final de les conseqüències. L'amor paternal carnal, que deixa uns lligams que mai es poden trencar.
Es aquesta obra un cant a l'amor. Però també un cant al color. I a la bojeria humana. I a la soletat. I a la perseverància. I sobretot un cant a la vida. A tenir una il.lusió per aixecar-se cada dia.
Kim ki-duk aposta per la mateixa escenografia i tempo que a primavera,....primavera. I per mi torna a encertar. La película, altament recomanable, pel meu gust només perd el nord una mica al final de la película. El que els passa a molts directors/guionistes, que no saben com acabar-la. Excessius elements sobrenaturals que fins aleshores no havien estat tan presents. Desenllaç excesivament prematur i allargat. Es podria haver aprofitat per explicar quelcom més i tenir un final més obert i breu.
De totes maneres, el més impressionant és com una película pot tenir dos protagonistes que no diuen ni una paraula en tot el film i malgrat tot expliquen tota la seva vida i pensaments només amb mirades, gestos i expressions. Rostres que parlen i càmera que sap escoltar. Una altra forma de comunicar.

Senzillesa, sensibilitat i suggerencia

Aquestes per mi són les tres esses (SSS) del bon cine. Senzillesa, per què les idees simples són les millors. Sensibilitat, per què tots els sentits han de ser capaços de ser estimulats. Suggerència, per què les coses explicades a mitjes donen espai a la pròpia creativitat de l'espectador.

Es per això que aquesta película, rebossa de totes aquestes qualitats. A l'estil de rouge, blue, ..., es veu aquí com un polac treu suc a la sensualitat de noies franceses de porcellana. Senzillament, no es pot explicar en paraules.

Es possible que tinguem un destí creuat que ens ensenya a viure. Jo no sé si en tinc un, però sí que intento sempre deixar-me anar i portar pel destí. I sense prendre grans decisions et deixes emportar per intuicions que mirades en prespectiva te n'adones que han dirigit el camí de la teva vida. I no sé si això és el destí o són els missatges subliminars d'una alma bessona que deambula en algun lloc del món i que ens guia per les carreteres de la nostra existència.

Es per això que jo crec que sense intentar donar-li cap punt de vista científic, el director ens mostra d'una forma poètica una manera de veure el nostre destí. No pretèn que aprenem res, si no només donar-li una altra sentit a la vida.

La película és de les millors que he vist darrerament. Quedes absort amb tots els sentits. Quasi perds la respiració.