Cuinar la vida

Des de la nova condició de pare, em començo a qüestionar la meva eterna idea de que els pares no neixen, si no que es fan. El sentiment carnal que ha aflorit en la meva consciència apaivaga la vella convicció de que la sang i els gens no afecten tant com l'amor i educació en l'àmbit de la convivència familiar. Aquesta deliciosa història em recorda que altres formes de creixement són tan possibles com necessaris. Que l'amor patern i matern neix i creix, però ès possible que també sorgeixi del no res. L'esforç, carinyo i sobretot el temps pot gestar el que per espontàniament s'engrendra en nou mesos d'espera, de la mateixa manera que pot arribar a desaparèixer.
La película Deliciosa Martha, ens mostra la cara més sensible del cinema europeu. Una història profunda i amb molts matisos. Una interpretació excel.lent, un retrat desgranat d'una cuina professional i una delicadesa extraordinària en tractar el sempre amarg tema de l'orfandat. Com a comentari, només dir que sobren totalment els dos darrers minuts de películes. Desitjava de tot cor que el fotograma que us ensenyo fos l'últim de la película, però en un allargament innecessari s'explicita banalment un final que fóra millor deixar a com a deure per la reflexió. També m'agradaria comentar el lamentable paper del psicòleg, que si bé complementa molt bé la història, crec que és un flac favor fet a aquesta noble, difícil i cada cop més necessària professió.