laformiga

La formiga camina erràticament però mai es perd en el món infinit. Sempre sap tornar.

sábado, febrero 17, 2007

Una llança a favor de l´Islam

Aquesta película és un cant a favor del musulmanisme moderat. Ens dona una visió força negativa del judaisme amb els típics i tòpics. Treballadors, fent espavilar els nens de petits, estalviadors, cults, tancats. Circunstàncies familiars adverses. Separacions, fills inventats per educar el fill en la por i xantatge moral. A la fi, el desprestigi social. L'atur i el no poder portar el ritme de vida, acaba amb la mateixa. No s'aprofundeix en les qüestions juedo-religioses.

Per altra banda, la religió musulmana ben entesa. Una lectura del Corà positiva. Una abraçada no excloent. Un home que veu en l'adopció tardia una forma de deixar que el seu llegat es perdi en el no res. Un home que de l'amor i la comprensió en fa la seva doctrina.

I el convers, un jove que desperta d'una infantesa que ja fa temps que no ho és, quan només li falta descobrir l'amor per acabar essent un home madur.

El telò de fons, un barri marginal bohemi de la París dels anys 60. Una explosió del rock&roll. I una road-movie per Istambul i les terres més profundes de la Capadocia Turca, en el cor kurd.

El resultat, una bella fàbula ben explicada amb un guió ben trenat , desgranant mica en mica aquesta idea de la religió com a forma d'inclusió i tolerància al proxim.

Pares i no pares

La violència és injustificable. Condicionar la vida dels demés amb les meves accions és per a mi una acció no computable en el meu catàleg de conductes possibles. Però aquí és precisament on rau la clau. El meu catàleg de conductes no és res més que el fruit de l´educació rebuda en base a exemples i referents a seguir. I precisament això és el que ens vol mostrar la película. La no educació, la no existència del referent paternal, el créixer a la selva desemboca en aquest món de consciències errants. El carrer, la necessitat i la marginació són la resta d´ingredients que ens cuinen un menú del tot predictible. Precisament és en la recuperació del fil perdut, on es troba la redempció. Recuperar la cadena paternofilial que es va trencar amb els seus progenitors, recondueix una situació de per sí comdennada a un racó sense sortida. La recuperació de l´estimació enmig de la violència. Demostrar que si bé no hi ha fet mai res per remediar-ho, és que tampoc ningú va posar a les seves mans els ingredients per descobrir-ho.
El que jo crec sempre, que l´educació ha d´aconseguir desenvolupar l´autoestima a uns nivells que res de fora ho pugui trencar. I és que quan un s´estima la seva vida, és quan pot començar a respectar la dels demés.
La película fotografia amb exactitud una suràfrica post apartheid, que lluita per curar totes les ferides que va deixar obertes.