laformiga

La formiga camina erràticament però mai es perd en el món infinit. Sempre sap tornar.

sábado, febrero 17, 2007

Pares i no pares

La violència és injustificable. Condicionar la vida dels demés amb les meves accions és per a mi una acció no computable en el meu catàleg de conductes possibles. Però aquí és precisament on rau la clau. El meu catàleg de conductes no és res més que el fruit de l´educació rebuda en base a exemples i referents a seguir. I precisament això és el que ens vol mostrar la película. La no educació, la no existència del referent paternal, el créixer a la selva desemboca en aquest món de consciències errants. El carrer, la necessitat i la marginació són la resta d´ingredients que ens cuinen un menú del tot predictible. Precisament és en la recuperació del fil perdut, on es troba la redempció. Recuperar la cadena paternofilial que es va trencar amb els seus progenitors, recondueix una situació de per sí comdennada a un racó sense sortida. La recuperació de l´estimació enmig de la violència. Demostrar que si bé no hi ha fet mai res per remediar-ho, és que tampoc ningú va posar a les seves mans els ingredients per descobrir-ho.
El que jo crec sempre, que l´educació ha d´aconseguir desenvolupar l´autoestima a uns nivells que res de fora ho pugui trencar. I és que quan un s´estima la seva vida, és quan pot començar a respectar la dels demés.
La película fotografia amb exactitud una suràfrica post apartheid, que lluita per curar totes les ferides que va deixar obertes.

2 Comments:

Blogger Dani Coll said...

Vicens,

Acabo de veure el teu post d'aquesta peli que tinc pendent fa dies de veure.
No me'l llegeixo massa i espero a veure la peli. Quan l'hagi vista, publico la meva visió.

A reveure,

Dani.

7:19 p. m.  
Blogger Dani Coll said...

Ara sí que l'he vista. M'ha agradat força.

Estic d'acord en tot el que dius. És un molt bon resum de la idea
d'aquesta pel.lícula. Un clar exemple de les tesis que defensen que la violència és conseqüència de la manca d'estimació a la infantesa.

Trobo un encert escollir també una família de raça negra com els pares del bebè. Altrament, hauria pres matisos racistes (que de segur encara hi són) i hauria emmascarat el que es pretenia.

M'ha agradat molt l'escena en què Tsotsi porta el bebè fins als tubs de canalització on viuen els nens, que com ell, creixen sols i com poden. Les cares dels nens i els seus comentaris són millor que tot el que es pugui explicar a la pel.lícula.

Com a petita crítica, es pot dir que em sobra el flashback de la seva mare i pare quan en Tsotsi és petit. Queda massa explícit tot plegat, però això va a gustos.

Bona peli.

8:42 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home