laformiga

La formiga camina erràticament però mai es perd en el món infinit. Sempre sap tornar.

domingo, octubre 29, 2006

L'amor obsessiu

Aquesta fàbula ens mostra una gran part del catàleg d'amors que pot experimentar l'home. L'amor paternal entre pare i filla adoptiva. Aquest amor es transforma en amor obsessiu i possessiu, però només per una de les bandes, convertint-se en aquell amor que ofega i que tard o d'hora acaba fracassant. L'egoïsme, característica que amb més o menys quantitat hi ha en tot amor, aquí acaba per convertir-se en el principal ingredient. Amor a primera vista, el que no se sap com acabarà però del qual l'home es deixa encegar i seguir-lo fins al final de les conseqüències. L'amor paternal carnal, que deixa uns lligams que mai es poden trencar.
Es aquesta obra un cant a l'amor. Però també un cant al color. I a la bojeria humana. I a la soletat. I a la perseverància. I sobretot un cant a la vida. A tenir una il.lusió per aixecar-se cada dia.
Kim ki-duk aposta per la mateixa escenografia i tempo que a primavera,....primavera. I per mi torna a encertar. La película, altament recomanable, pel meu gust només perd el nord una mica al final de la película. El que els passa a molts directors/guionistes, que no saben com acabar-la. Excessius elements sobrenaturals que fins aleshores no havien estat tan presents. Desenllaç excesivament prematur i allargat. Es podria haver aprofitat per explicar quelcom més i tenir un final més obert i breu.
De totes maneres, el més impressionant és com una película pot tenir dos protagonistes que no diuen ni una paraula en tot el film i malgrat tot expliquen tota la seva vida i pensaments només amb mirades, gestos i expressions. Rostres que parlen i càmera que sap escoltar. Una altra forma de comunicar.

2 Comments:

Anonymous Anónimo said...

Sí. El Kim ki duk fa un cinema basat 100% en l'imatge. Deixa que aquestes flueixin i siguin les que expliquen la pel.lícula. L'amor i les relacions de parella és present a les seves darreres pel.lícules com Samaritan Girl i Ferro-3.

Els finals inacabats ja són també una característica del seu cinema. A 3-Iron també acaba el film molt escuetament. El que passa que queda bé pel fet d'incorporar-hi la coneguda escena del petó a l'estimat mentre abraça el marit.

8:55 a. m.  
Blogger Dani Coll said...

El cinema de Kim ki duk és així. Més visual que no pas (diguem) oral. És un cinema oriental que sovint em fa pensar en els orígens del cinema, amb Chaplins i altres que no disposaven de so i ens feien arribar de forma tant o més intensa el que volien expressar.

És també un cinema que no té por de barrejar realitat amb fantasia, d'evocar allò més espiritual que té la vida. Al nostre món occidental ens xoca. Estem acostumats a un racionalisme que no ens fa fàcil digerir aquesta espiritualitat, tant rutinària com sembla en les obres orientals.

Del mateix Kim ki duk, recomano "Iron-9" que és un bon exemple de com es pot comunicar un munt de sentiments sense gairebé text.

Salutacions,

Dani.

7:18 p. m.  

Publicar un comentario

<< Home