Com treure suc de les pedres

Un mira la sinopsi d'aquesta película. Jolín, el de sempre. Home va a la guerra. Desapareix. Funeral sense cos. Germà rebel que es transforma i cuida a la viuda. Enamorament. Retorn del desaparegut... Tot plegat no engresca gaire d'entrada.
Però la veritat és que és increïble com amb aquests tòpics es pot desgranar un guió tan sorprenent, es pot fer una posta en escena tan delicada i es poden trobar uns actors tan creibles que facin una obra d'art que deixi un regust tan dolç. La película és com m'agraden a mi. Sutil, sense blancs ni negres. Tota la gama de grisos i sobre tot sense masses pretencions. Ja és la segona película danesa en poc temps (Wilbur se quiere suicidar) així com entre d'altres de nòrdiques. M'està sorprenent aquest cine. Sembla reflex del que realment hi ha al darrera, i que per mi és una societat més avançada. Això desemboca en un rebuig a la superficialitat.
Només comentar que a mi em sobra la darrera frase de la película. Ja es veia clar i m'agrada que els directors sapiguen tallar la peli en el punt just que deixi que la teva ment acabi la película. Es un símptoma de que l'has entesa i t'han sabut transmetre el que passa pel barret de l'autor. I si no, queda obert a que en facis la interpretació que més et sembli.
Que vagi de gust.