laformiga

La formiga camina erràticament però mai es perd en el món infinit. Sempre sap tornar.

Nombre:
Lugar: Cassà de la Selva, Girona, Spain

sábado, mayo 20, 2006

El sentiment de ser

Aquesta nit hem acabat de veure "va, vis et deviens" o "vete y vive", i m'ha tornat a despertar altra cop la meva incapacitat per comprendre els profunds sentiments que tenen certes societats, cultures o races de ser o no ser. Jo sóc un home, per què salta a la vista. Jo sóc castany per què el meu cabell no és ros. Jo sóc una persona ja que em veig diferent a un cavall. Inclús puc afirmar que no sóc negre, ja que la meva pell no s'assembla a aquest color. Però jo ja no sé si sóc català. Ja no sé si sóc catòlic. Ja no sé si sóc d'esquerres o de dretes.
Aquesta fotografia està presa un diumenge en el cor del call jueu d'Ambères (Antwerpen). Simplement es veuen nens que van a col.legi i universitaris que van a classe. Un sector concret de la ciutat que batega a les nou del matí mentre la resta encara dorm descansant d'un dissabte de disbauxa. I quan veus això i mires la película, penses, realment què significa ser? Realment no puc entendre als jueus. Per una banda els admiro, però per altra banda no els entenc. No em cap a la ment com pot ser tan important el ser, més que el sentir o inclús l'estimar. Menys mal que la película deixa un regust dolç, donant entendre d'una manera implícita que aquesta correlació de forces a vegades s'inverteix, i que en el fons, amb el cor a la mà, tots som iguals. I és que jo estic convençut que en l'extrem, superades totes les barreres i les ideologies imposades pels qui volen marcar el seu territori, la raó i els sentiments s'acaben imposant.
Descomptant un final per mi no massa encertat, la película ens dona una visió de la història de la repatriació dels jueus etíops dels anys 80, confinats en camps de refugiats víctimes de les constants persecucions que ha sofert el poble jueu. Totes elles injustificades. I em pregunto jo si no és això el que ha alimentat encara més aquesta concepció del ser o no ser. Com a telò de fons, els aconteixaments entre jueus, palestins, americans i àrabs dels anys noranta. Un gran relat històric sense pretendre ser-ho.

1 Comments:

Blogger Dani Coll said...

Llegint el teu post, he recordat la cançó del Jorge Drexler "Milonga del moro judio".

Por cada muro un lamento
en Jerusalén la dorada
y mil vidas malgastadas
por cada mandamiento.
Yo soy polvo de tu viento
y aunque sangro de tu herida,
y cada piedra querida
guarda mi amor más profundo,
no hay una piedra en el mundo
que valga lo que una vida.

estribillo:
Yo soy un moro judío
que vive con los cristianos,
no sé que Dios es el mío
ni cuales son mis hermanos.

No hay muerto que no me duela,
no hay un bando ganador,
no hay nada más que dolor
y otra vida que se vuela.
La guerra es muy mala escuela
no importa el disfraz que viste,
perdonen que no me aliste
bajo ninguna bandera,
vale más cualquier quimera
que un trozo de tela triste.

estribilllo…

Y a nadie le dí permiso
para matar en mi nombre,
un hombre no es más que un hombre
y si hay Dios, así lo quiso.
El mismo suelo que piso
seguirá, yo me habré ido;
rumbo también del olvido
no hay doctrina que no vaya,
y no hay pueblo que no se haya
creído el pueblo elegido.

estribillo...


M'identifico totalment amb la cançó. Em sembla millor que tots els articles d'opinió de mil experts en el tema.

Per cert, el Drexler va cantar precisament aquesta cançó al Nou Camp el dia del partit Palestina-Israel... El comentarista no va parar de xerrar mentre durava la cançó. El camp tampoc estava al cas...

Les veus hi són... però si no les escoltem...!

Salutacions.

8:37 a. m.  

Publicar un comentario

<< Home